diumenge, 19 d’octubre del 2008

Diari de vacances - VIII: Al mal temps bona cara !!!











Desprès de les emocions viscudes, ens queda torna al campament. Ja s'ha fet fosc i hem d'encendre els frontals i extrema les precaucions per evitar relliscar. Abansem lentament, ara no ens podem permetre un ensurt.
De camí de pujada una de les meves Chiruques (botes) preparades "suposadament" per aguantar aquesta travessia és trenca. Si, si és desprèn la part inferior i hem de recorre a la cinta aïllant, que porta el guia, per apadesar-la i pogué seguir fins a dalt. Però com ja veiem venir tots, l'altra segurament també acabarà trencant-se! No tarda gaire estona ... en mig del no res i les botes s'han desfet literalment.
És veu que no són les primeres botes que "moren" en aquests paratges, però quant són les teves poques coses et reconforten i més quant ets conscient que t'espera un altre dia sencer de caminar, fins arriba al refugi on tinc un altre calçat.
Però bé que hi farem ... Arribem a la zona d'acampada i hem trec el que queda de les botes. Les he de cuidar molt doncs el dia següent han de permetrem seguir el ritme del resta de companys.La falta d'ús continuat, doncs són molt pesades i no són de les meves preferides per sortir a caminar per aquí, i la humitat d'aquell país son el còctel del desastre!
Al dia següent entre en Jordi i el guia en un moment d'eufòria a l'estil Mc Givert, fan un embenatge provisional entre botes, sola i peu que m'ha de permetre caminar, més o menys bé durant tot el dia.. Tot i que semblen més unes botes de l'espai que no de muntanya hem permeten seguir el ritme del grup fins el refugi.
Això si, són la sensació!
Les conseqüències una ungle negre, que a dia d'avui ja he renovat i és preciosa, i mal de taló en un peu. En el fons un no res.
En el pròxim capítol ... Per la Vall de Mil Flors (sense flors).
A partir de dimarts.

Después de las emociones vividas, nos queda la vuelta al campamento. Ya se ha hecho oscuro y debemos encender los frontales y extrema las precauciones para evitar resbalar. Abanzamos lentamente, ahora no nos podemos permitir un susto.
De camino de subida una de mis Chiruquas (botas) preparadas "supuestamente" por aguantar esta travesía se rompe. Si, si es desprende la parte inferior y debemos recurríe a la cinta aislante, que trae el guía, para repararla y poder seguir hasta arriba. Pero como ya vemos venir todos, la otra seguramente también acabará rompiéndose! No tarde demasiada ... en medio de la nada y las botas se han deshecho literalmente.
Se ve que no son las primeras botas que "mueren" en estos parajes, pero cuando son las tuyas pocas cosas te reconfortan y más cuando eres consciente de que te espera otro día sin de andar, hasta llega al refugio dónde tengo otro calzado.
Pero bien que le vamos hacer ... Llegamos a la zona de acampada y me saco lo que queda de las botas. Las debo cuidar mucho pues el día siguiente deben permitirme seguir el ritmo del resto de compañeros.
La falta de uso continuado, pues son muy pesadas y no son de mis preferidas por salir a andar por aquí, y la humedad de aquel país son el cóctel del desastre! Al día siguiente entre Jordi y el guía en un momento de euforia al estilo Mc Givert, hacen una “reparación” provisional entre botas, suela y pie que me debe permitir andar, más o menos bien durante todo el día.. Aun cuando parecen más unas botas del espacio que no de montaña me deben permitir seguir el ritmo del grupo hasta el refugio.
Eso si, son la sensación!
Las consecuencias una uña negro, que a día de hoy ya he renovado y es preciosa, y un dolor de talón en un pie. En el fondo no es nada.
En el próximo capítulo ... Por el Valle de Mil Flores (sin flores).
A partir de martes.

14 comentaris:

Micasmor ha dit...

Ostres! Deu ser una cosa de la marca. A mí també em van "caducar" unes xiruques d'una manera semblant, al cap d'uns quants anys de tenir-les. Deu ser que que es passen amb el temps, les facis servir o no. Quina putada!!!

Anònim ha dit...

not bad.

Anònim ha dit...

what happened to the other one?

Anònim ha dit...

sure, why not!

Assumpta ha dit...

És cert que semblen unes botes de l'espai jeje però lo més important és que vas conseguir arribar... i que la nova ungla sigui preciosa :-))

Praxis ha dit...

Quin ensurt Marcel·la, les botes son potser la part del equip de muntanya mes important... sort que tenies en Mc Givert aprop teu i unes botes de recanvi per continuar el viatge.
Una abraçada

Anònim ha dit...

Impresionante la alegría y entusiasmo de tus palabras, la verdad que ha tenido que ser toda una aventura.
Gracias por tus relatos y hacernos participes de ella.
Un saludo.

Jordi Vargas ha dit...

Ostres quina putada, a part de les ferides de guerra no et vas congela amb aquest forats.
Menys mal que sou uns manetes i esteu ben preparats.
Una abraçada

William Alexander López ha dit...

Que hazaña al estilo Mc Givert, vi las botas en las fotografías es increible en el estado que quedaron, una aventura singular.

Abrazos

Fernando Santos (Chana) ha dit...

Cara amiga, belas fotos...Belo relato...Espectacular...
Um abraço

Abe Sanchez ha dit...

Menudo viaje tan movido, lastima lo de las botas, pero eso le da un punto mas de aventura al viaje.
Un saludo.

altairbejar ha dit...

Me está encantando el relato de tu viaje Marcel.la. Siempre me han gustado estos paisajes dominados por el frío, estas aventuras, mucho más que tirarte en una playa de Punta Cana.

Ya que por aquí no tenemos estos paisajes espectaculares me conformo con subir a mi cercana sierra y en pasear por los valles de los alrededores. De ahí salen el 90% de mis fotos.

Saludos.

Anònim ha dit...

Que mala leche por el tema de las botas.
Pero como tu dices al mal tiempo buena cara.
Estas de vacaciones y haciendo lo que te gusta.
Saludos.
Agur.

Merce ha dit...

Vaya... y yo que pensaba que mis chiruca estaban viejas...!!!
Hace tiempo que no me pasaba por tu blog, estoy disfrutanto con todo lo que estoy viendo.

Saludos